la gran festa

Descripció del projecte La Gran Festa

El projecte artístic La Gran Festa ha tingut com a punt de partida la situació socio-econòmica actual. O més ben dit, la manera com aquesta crisi ens ha afectat, ens està afectant, a cada un de nosaltres. És el resultat d’una reflexió oberta, horitzontal i participada, a partir de l’acceleració i desacceleració que han patit els ritmes de l’economia des de finals del segle XX i fins a l’actualitat. En conseqüència abasta tots els àmbits de la vida: treball, relacions socials, cultura, etc.

És un projecte que s'inicia el 2010, amb una crida a través de les xarxes socials per buscar i identificar persones interessades a col·laborar en les accions posteriors. Aquests voluntaris participants han expressat com la crisi els ha afectat i quins canvis ha operat en les seves vides respectives i també expressen opinions de caràcter més generalista sobre la crisi.

El projecte “La gran festa” s'apropa molt estretament a la gent, al poble. Però La Gran Festa també fa referència a com es va generar aquesta crisi i com s'ha explicat. A través d'una recerca important en els mitjans de comunicació, s'incorpora l'estat d'eufòria econòmica prèvia als orígens de la crisi i es mostra com el poder es vanagloriava de l'èxit. Actuacions financeres i operacions econòmiques que en molts casos s'ha pogut demostrar que eren d'una especulació extrema, unes operacions de gran risc que han posat entre les cordes l'economia mundial. Una selecció d'aquestes informacions anirà penjada amb banderoles a la instal·lació quan s'exposi el projecte.

També es reflectiran algunes de les respostes que la societat ha començat a generat, respostes subversives com les de l'activista Enric Duran entre 2006 i 2008 va contractar crèdits amb 39 entitats bancàries per un import de 492.000 euros, que va destinar a iniciatives socials. Amb això Duran pretenia denunciar les males pràctiques de les entitats bancàries i demostrar que les estructures paral·leles al sistema capitalista eren viables. També hi ha hagut respostes col·lectives com la creació de la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca.

El conjunt global de la instal·lació, l'ambient, serà un ambient de ressaca. Que quan els espectadors entrin a la sala, tinguin la sensació d'entrar a una festa quan aquesta ja s'ha acabat. Tenir la impressió d'estar en el dia després de la festa, amb una sensació de mareig i confusió.

En els audiovisuals no es busca interpretar o reflexionar sobre com la crisi afecta l’economia mundial, sinó com les conseqüències d’aquesta crisi i inflexió en el sistema econòmic i de vida a occident ens ha començat a canviar les nostres realitats particulars. A mitjans dels anys 80 la imatge de l’estrés dels brokers i els yupies eren el model a imitar, el símbol de l’èxit. El dinamisme predador de l’economia moderna havia de destruir contínuament allò que generava per seguir produint.

A partir d’un moment donat, les especulacions massives i el ritme infernal de l’economia va començar a ser vist com a un perill, com a una manera malaltissa de viure. Precipitat el canvi de manera abrupta per comportaments inversors abusius i especulatius, que han portat a una crisi no solament econòmica sinó de valors i de confiança.

Amb el desprestigi d’aquest sistema, alguns opten per organitzar-se amb la major independència possible. Apareixen conceptes com el downshifting, els ecoxarxes o l’slow food, que avui es perfilen com a noves realitats i models a seguir. Això significa també noves maneres d’organitzar-se socialment, d'un perfil més comunitari, a les que han contribuït notablement les xarxes socials i les plataformes digitals.

Alguns referents teòrics sobre la situació de crisi actual

 

Potser un dels referents del canvi d'era és el llibre Imperio, de Hardt I Negri, en què plantegen un canvi de paradigma social i proposen la cerca de noves maneres d'articular els anhels de la societat.

Gregory Sholette i Oliver Ressler, reflexionen sobre la crisi a It's the Political Economy, Stupid, The Global Financial Crisis in Art and Theory. En l'exposició hi van participar artistes com Filippo Berta, Julia Christensen, Field Work, Yevgeniy Fiks, Melanie Gilligan, Jan Peter Hammer, Alicia Herrero, Ólafur Ólafsson & Libia Castro, Isa Rosenberger, Dread Scott, o Zanny Begg & Oliver Ressler

Més tard aquests materials es van editar al Regne Unit per Pluto Press (2013). El llibre inclou algunes reflexions teòriques, com les de Slavoj Žižek, John Roberts, Melanie Gilligan, Julia Bryan Wilson, David Graeber, Judith Butler, Kerstin Stakemeier i Brian Holmes.

La idea general parteix de la tesi que la globalització, la privatització i la liberalització dels mercats han portat, entre d'altres, a que la majoria dels governs del món deixessin d'arbitrar entre la seguretat de la majoria i l'especulació del sector empresarial. Així, quan els problemes en els sectors immobiliari i financer dels EUA va donar lloc a una crisi financera mundial a partir del 2008, els governs de tot el món reaccionen injectant milers de milions a bancs i asseguradores, la major transferència de capital al sector privat. L'argument era que aquestes empreses eren massa grans per fer fallida i que podrien arrossegar tot el sistema. La resposta dels mateixos governs va ser molt diferent a les dificultats de milions de persones que van perdre la feina i la casa.

El llibre explica com una gestió diferent d'aquest dèficit pressupostari podria haver estat possible amb el suport de les empreses transnacionals. Això ha repercutit amb l'apatia dels ciutadans. La catàstrofe del capitalisme s'ha convertit en una greu crisi de la democràcia representativa. Per al teòric Slavoj Žižek aquest és el motiu pel qual la ideologia dominant en la crisi actual pretén imposar la narrativa que la culpa de la crisi no està en el sistema capitalista mundial com a tal, sinó en les desviacions, com les normatives laxes o la corrupció.

El mateix Žižek advertia el 2010 a la New Left Revew que havíem d'actuar, tot i no saber què fer. “We will be forced to live ‘as if we were free’. We will have to risk taking steps into the abyss, in totally inappropriate situations; we will have to reinvent aspects of the new, just to keep the machinery going and maintain what was good in the old—education, healthcare, basic social services”. Com totes les èpoques de transició qualificava aquest moment de temps de mostres, parafrasejant Gramsci en l'inici de la Primera Guerra Mundial, doncs també en el moment actual el vell món s'està morint i el nou lluita per néixer.

També per David Graeber, a Debt: The First Five Thousand Years (2009) el període actual acaba de començar, situant-ne l'inici al 15 d'agost de 1971, quan el president dels Estats Units Richard Nixon va suspendre la convertibilitat del dolar a or, entrant a l'era del diner virtual. I en aquest gir, les economies nacionals han estat impulsades en gran mesura pel deute del consumidor. És en aquest context que es pot parlar de la "finançarització" del capital, per la qual cosa l'especulació en divises i productes financers esdevé un domini de si mateix, separat de tota relació immediata amb la producció o fins i tot el comerç. Aquest és el sector que ha entrat en crisi avui.

Per la seva banda Brian Holmes, a Eventwork: The Fourfold Matrix of Contemporary Social Movements, 1991-2011, especula com actuar en el context de crisi i transcendir-la a partir de l'experiència activista i l'expressió artística. Parteix de la base que el capitalisme pateix crisis cada aproximadament quaranta anys, amb crisis político-econòmiques llargues que reestructuren el sistema en termes d'organització, tecnològics, financers i geopolítics, afectant la vida quotidiana, les formes culturals i els valors i actituds comunes. Aquestes crisis compten amb la resposta de moviments populars per un canvi positiu.

La crisi és doncs triple: econòmica, ecològica i geopolítica, amb conseqüències imprevisibles. Aquesta situació planteja molts interrogants.

Per Holmes, els moviments socials són vehicles per culminar una metamorfosi, com el moviment dels indignats. Al parar l'activitat habitual, les rutines canvien i s'alteren les trajectòries. Els canvis en els horitzons laborals i personals comporten grans transformacions filosòfiques i afectives. Però tot i que les dimensions d'aquests moviments puguin ser històriques, les fonts dels moviments socials són íntimes, les transformacions s'operen en petits grups, cristal·litzen al voltant del que Guattari anomena coneixement no discursiu.

Holmes veu en els micro-moviments (tendències, modes o manies) una canalització del desig social de canvi. Els grups de base, projectes d'avantguarda i comunitats intencionals continuen prenent les seves pròpies vides com a matèria primera, inventant futurs alternatius, amb l'esperança de generar models, possibilitats i eines per als altres.

Absorbint tota aquesta experiència històrica, segons l'autor, els moviments socials s'han ampliat per incloure almenys quatre dimensions. La investigació crítica és fonamental per als moviments d'avui dia, sempre en lluita amb problemes jurídics, científics i econòmics complexos. L'Art participatiu que integra les qüestions quotidianes, i que posa l'accent en el compromís tant de la representació com de l'experiència viscuda. Comunicacions en xarxa i estratègies de penetració de mitjans de comunicació són una altra de les característiques dels moviments contemporanis. Finalment, coordinació de col·laboració o autoorganització de tot aquest conjunt de pràctiques, reunint forces, orquestrant els esforços i ajudar a desencadenar esdeveniments i per fer front a les seves conseqüències.

Aquestes diferents línies s'entrecreuen, es condensen en gestos i actes, i es dispersen novament, creant la dinàmica del moviment.

Holmes qualificava el 2011, quan va escriure l'article, la situació actual com una sensació creixent d'amenaça existencial. Per ell es tracta d'una guerra sense fi, la vigilància invasiva, la precarietat econòmica, s'intensifiquen amb l'explotació del medi ambient, l'augment de la corrupció, generant una tensió mundial que no s'havia vist des de 1930. Veu la necessitat de preparar-nos perquè l'adhesió a un moviment social esdevé inevitable. Feia referència a la idea de Thoreau, que ser ciutadà d'un país democràtic significa estar sempre a la vora d'iniciar una revolució. Per al filòsof, les nostres formes de vida i de treball han de canviar. Citant Doug Ashford, "La desobediència civil és una història de l'art, també".

El pensador Nicholas Mirzoeff, en una conferència el novembre de 2012 al CCCB parlava d'una possibilitat d'abordar la teorització d'una visualitat de la contrahistòria, l'evolució històrica que han tingut i com actuen en el present.

En l'estudi The Rigth to Look, Mirzoeff reclama el dret a mirar, o el que és el mateix, el dret a tenir un rol en la història. Aquest dret el reclama en primer lloc des d'un convenciment personal i moral. Es tracta d'una autonomia personal que per ser factible ha de partir d'un reconeixement del subjecte, una entitat que pot ser individual o col·lectiva i que té una dimensió política.

Parteix de la frase de Derrida “the right to look. The invention of the other”.. Per Mirzoeff aquest posicionament no solament dóna el dret a pensar l'altre sinó a pensar-se un mateix, ja sigui a nivell individual o col·lectiu. Es tracta del reconeixement mutu necessari per existir i formar part de la realitat.

En aquest sentit Nicholas Mirzoeff se serveix de l'expressió que fa servir la policia quan hi ha algun tipus d'incident al carrer per desvincular-nos del fet i deixar-nos-en a part: “move on, there's nothing to see here”. Amb aquesta frase el que se'ns treu és el dret de mirar i per tant el dret a construir una mirada, és a dir, se'ns separa del fet i se'ns treu el dret a formar-ne part.

Contra aquesta idea de mirada policial o veto a la imatge, Mirzoeff reclama del dret a mirar, el canvi de posicionament que significa el dret a mirar és una politització de la mirada, una participació en la construcció de sentit.

Mirzoeff situa els primers dominis de la visualitat en les plantacions d'esclaus, controlades per vigilants. Però constata que a finals del segle XVIII, en el regim de visualitat les batalles són massa extensives per ser visualitzades en l'extensió total, això genera un pas més enllà, que és la informació proporcionada pels subalterns per tenir una imatge del conjunt, una ocupació pensada expressament per proporcionar informació per a aquest propòsit.

El segle dinou, la política britànica denominava mobility els grups que reclamaven visibilitat, indicant de manera satírica que es tractava d'una torba però a més significant que es trobaven fora de lloc.

Per tant, l'autonomia que reclama el dret a mirar s'oposa a aquesta autoritat de la visualitat.

Aquest procés, però. No només té a veure amb un procés de percepcions visuals físiques, sinó que les conformen tot un seguit d'elements, com la informació, la imaginació i el sotmetiment a l'espai físic i la fisicitat. Amb això Mirzoeff no tracta d'atribuir agència a la visualitat sinó presentar-la com una pràctica discursiva.

En aquest sentit estableix una comparativa amb el panopticisme de Michel Faucault.

La visualitat és un fet complexe i la composen tot un seguit d'operacions, en primer lloc classifica posant nom, categoritzant i definint. El que Foucault defineix com 'nominació del visible'.

Aquesta estratègia genera el que Frantz Fanon anomena 'estètica del respecte per l'status quo', d'allò que és correcte, dels deures i fins i tot d'allò que és bell. Classificar, separar i estetitzar és el complex de la visualitat. .

El dret a mirar reclama l'autonomia respecte de l'autoritat, refusa la segregació i de manera espontània inventa noves formes.

Mirzoeff pren Negri quan situa Foucault com el que desvetlla el platonisme ancestral que ignora el dret a allò real i el poder de l'esdeveniment. Per Mirzoeff la contravisualitat aporta tot un seguit de formats estructurats a partir de diverses tensions per definir aquestes realitats.

En el sentit brechtià que la realitat no és un fet sinó un procés que està esdevenint i que no està exempt de contradiccions, perquè a més sense contradiccions no es podria percebre. Entenent la realitat com una percepció, i aquesta no és la manera com l'han transmès, la realitat, la literatura i les arts visuals. El poder té el dret de veure i de colonitzar els espais, reanomenar-los i posseir-los.

El que Mirzoeff reclama amb la contravisualitat és el dret a interpretar i el dret a formar part d'una narrativa, el dret a mirar és d'alguna manera el dret e existir, a tenir nom i a participar en la construcció de sentit, en l'ordre social i en la definició de categories estètiques. Per això relaciona el dret a mirar amb conceptes com independència o llibertat, perquè reivindica una autonomia basada en el dret a existir. Aquesta és la diferència que també apunta W.E.B. Du Bois en insistir que els esclaus dels Estats Units es van alliberar a ells mateixos, o l'actitud de Rosa Parks no volent anar al darrere de l'autobús. Mirzoeff explica amb això que els canvis no vénen de la passivitat sinó del fet de fer visible una situació.

Si a través de la contra-visualitat tenim accés a la visualitat, tindrem una esperança per recuperar el poder i democratitzar la democràcia.