“…Su rostro parecía inquieto, su atención alerta, como quien espera la llegada inminente de algo. Su cuerpo agitado miraba una y otra vez al cielo a través de la
ventana. Movía sus pies con un ritmo intranquilo. Con sus dedos daba golpecitos mecánicos sobre la mesa a modo de código secreto. Padecía el anual “Zugunruhe” antes de cada viaje. De pronto, un gesto aliviado en la mirada, como quien escucha la llegada de lo esperado.

– Ya están aquí. Ahora es el momento! 

Sus pupilas se dilatan, abre la ventana y respira hondo. Mira atrás por un instante su hogar, (su alto nido ubicado en una catedral del norte de Europa) allí quedaban sus padres, su cama, sus objetos personales… Y sin pensarlo demasiado, alza el vuelo y se une a una banda de cigüeñas con dirección al sur, a la África cálida.

Allí pasará todo el invierno, hasta que vuelva a sentir de nuevo el palpitante “Zugunruhe” que la orientará durante el vuelo y la devolverá sana y salva a casa.”

Pepa Salas Vilar

Con mi obra reflexiono sobre el tema de la migración humana, utilizando como metáfora las aves y otros animales terrestres o marinos, que emigran como el hombre para sobrevivir.

Me interesa el fenómeno “Zugunruhe” que sufren las aves migratorias antes de iniciar sus rutas migratorias. Y también por el contrario, el hecho interesante, que existan animales residentes, que no tienen la necesidad de emigrar, (al igual que muchos humanos que nunca abandonan sus hogares y permanecen siempre en el lugar donde
nacieron).

El instinto de supervivencia, de avanzar, de alcanzar una vida mejor… es lo que impulsa a una persona o a un animal a dejarlo todo y empezar de cero en otro lugar, independientemente de un futuro regreso al hogar, o no.

Es la llamada del Zugunruhe, un anhelo, un reclamo interno que nos hace alzar el vuelo hacia un destino incierto.

Glòria i Marta

“Amb les textures intento redescobrir i cobrir espais”

Glòria Ortega.

El Centre d’Art La Rectoria (Fundació La Rectoria de Vilamajor Fundació Privada) reuneix de nou en una exposició col·lectiva a Glòria Ortega i Marta Chinchilla, escultura i gravadora respectivament. Oberta des del set de maig fins el cinc de juny, l’exposició condensa i preconitza dues de les grans obsessions de les artistes: textura i color. Ergo, es tracta d’un estudi de les formes a través de les sensacions del tacte visual, pictòric i escultòric.

       Ortega presenta en aquesta mostra Telers: petites composicions que resumeixen dos elements i suports recurrents en la seva panòplia plàstica: ferro i fang. Tot i que encaixonades en estructures fixes, quadrades, que no abjuren del seu propòsit llibertari, expansiu, que dibuixen línies arquitectòniques, punt focal i d’interès en la seva obra, Telers dibuixen geometries que traspassen formats. “Volum i arquitectura. Res a les peces és gratuït. No m’interessa l’atzar sinó més aviat l’estètica; que tots els elements harmonitzin. Per això no em limito exclusivament al fang. El ferro m’ajuda a expandir-me”, allibera, trenca les cadenes. Llavors, com Hefest a la seva forja, ella, la del pèl roig com les brases, la de les mans que no temen l’espurna ni la fogonada, la que controla graus centígrads tal com prestidigitador d’inferns, es doblega i doblega metalls davant el miracle del foc. “El ferro es noble, s’estova mentre que el fang s’endureix. Ambdós, freds, creen un matrimoni perfecte entre robustesa i delicadesa. El ferro em dona més aire, les sortides, el camí a la dimensió que cerco i exploro”, diu, martellejant la idea.

    A més de Telers, Glòria cou el seu afany terrissaire amb Blocs. És el retorn al forn, a la mà que s’enfonsa i furga la terra, al principi de la seva carrera quan, llavors, donava les primeres passes en la terracota i el gres. Material que la limitava i que, al mateix temps, la va empènyer  a l’amplitud de la soldadura, de la ferreria. Giravoltà les grans estructures, a Richard Serra i Chillida, referència rutilant sempre en ment, a la flexibilitat de l’acer i de l’òxid. Per això, el fang és tan important per ella. Blocs, com el seu nom homòleg indica, son blocs de fang refractari que es vesteixen amb apòcrifes teles tallades. La insistència de les textures –heterònims dels entramats- respectant la personalitat de cadascun dels solcs i línies, composen un ric collage on convergeixen les sensacions. Ulls, pell i, fins i tot, l’olfacte, es desperten. “Sí, perquè indistintament de la mida, una escultura, més enllà de l’angle per on se la mira, s’ha de sostenir ella sola. Parlar, donar informació des de la bellesa.”

—Manuel Gerardo Sánchez

Escritor-historiador

La línia és terapèutica. Em porta a l’entesa i constitució del traç.

Marta Chinchilla

           El Centre d’Art La Rectoria (Fundació La Rectoria de Vilamajor Fundació Privada) reuneix de nou en una col·lectiva a Marta Chinchilla i Glòria Ortega, gravadora i escultora respectivament. Oberta des del set de maig fins el cinc de juny, l’exposició condensa i preconitza tres obsessions de les artistes: textura, línia i color. Ergo, es tracta d’un estudi de les formes a través de les sensacions del tacte visual, pictòric i escultòric.

                 L’espectador, amb Terres Trobats , nom del conjunt de treballs que exhibirà Marta Chinchilla, descobrirà el silenci suspès del passat, les anatomies dels paisatges de la memòria, la llum i la foscor dels racons familiars de la casa. L’anhel al retorn del lloc promès, aquest que bressola i amanyaga l’inici. Es que l’artista, amb la seva estratègia emocional de l’estampa, va estudiar els terres de la seva Barcelona natal i d’altres llocs. Composicions que impliquen  clavar el genoll a la terra, en la identitat. Llavors, la rajola, la pedra –plataformes que es trepitgen- es converteixen en punts d’inflexió i partida de la línia i de la matemàtica del color. “Estampar el cor del mosaic sobre el paper, geometries simples, policromades”, característiques que van saber fer paleses Abraham Mohino i Mònica Miró.

 Allò que comença com un referent molt figuratiu, conclou en reconstrucció o desconstrucció. “És la síntesi d’un model, de la reinterpretació o exaltació de la forma. Des d’un prototip puc arribar a un centenar de gravats –o més- fins a trobar un resum final que abraci els elements que busco”, rubrica Marta, que és amant del que és succint, del que és curt i que no necessita d’exegesis o explicacions confuses – tot s’ha d’entendre sense galimaties.  Com, tanmateix, cal entendre el gravat com exemple de paciència que s’imprimeix a cada full, cada làmina… Art del temps però també de la reiteració que es transforma i muda de pell a cada nova còpia.

Colorista, armada amb el calidoscopi de la llum, il·lumina, amb blau Mediterrani, malves de pues i Natzarè, grocs d’Apol·lo i sagetes d’or i llavis vermells en menstruació  –per nomenar alguns dels colors de la seva paleta cromàtica-, el miracle sentimental que  guia el viatge a d’altres llocs: catifes de pètals a Lisboa; pensaments llatins a Roma; el mantell verd i porós d’una muntanya, fèrtil com el Montseny; l’escorça o la pell d’un organisme en evolució. “Abans que res penso en el color. És una pulsió natural. El veig arreu, des de petita, quan dibuixava gent de verd”, diu qui té formació de pintora però va abdicar la tela a favor del paper: el seu suport. “Trobo que aquest material, a primera vista delicat i fràgil, és  molt fort”. I ho és: capaç de suportar la poesia de Rilke, els algoritmes o equacions d’Einstein, els assaigs anatòmics de da Vinci i, perquè no, les trames i confabulacions de Marta Chinchilla.

—Manuel Gerardo Sánchez

Escritor-Historiador

El Centre d’Art La Rectoria (Fundació La Rectoria De Vilamajor Fundació Privada) dedica els seus espais a la primera exposició individual del Doctor en Ciències Ambientals, Martí Boada i Juncà. El títol de l’exposició, ja d’entrada, revela l’interès científic i estètic de l’autor: Desemboscant.

Una carrera de més de quaranta anys com a botànic i investigador, coronada amb un ampli ventall de premis i reconeixements acadèmics dins i fora d’Espanya, és, potser, el motiu pel qual Martí Boada ha decidit treure del seu taller, de la seva sala d’experimentació, aquesta mostra, una mostra que reuneix i imbrica ciència i art.

Desemboscant neix de l’observació atenta de la natura: leitmotiv i obsessió de l’autor. I, d’aquesta manera, fa les seves primeres passes per un camí plàstic amb l’afany, si es vol, de despullar, no únicament la seva passió per “el verd”, per el govern omnímode de la clorofil·la, sinó també per apropar les seves reflexions sobre el paisatge: punt focal i de partida d’aquesta mostra.

“El meu treball és la conseqüència de molts anys d’observació socioecològica i també una manera de divulgar la meva recerca botànica a través de l’art. El meu primer pensament davant la troballa, no és la prova científica per se, sinó el meu interès en fer-la accessible: a quanta gent li puc fer arribar? Hi ha un principi: una persona ben informada sempre multiplica. Mal informada, sempre resta”, subratlla qui també és professor titular del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la mateixa universitat.

Aquesta exposició individual, repartida entre les dues sales del Centre d’Art La Rectoria, en un doble format, una galeria tradicional i una gran instal·lació que estimula la curiositat ecològica de les persones interessades, es passeja per la translació d’un bosc, que no significa una ruptura del mateix bosc, sinó que, ans el contrari, es bifurca i s’ estén en l’orgànic, malgrat les limitacions dels formats, “perquè les peces les trec del bosc mateix. És la brossa, són fustes, troncs, entre d’altres. Les porto al meu estudi i jugo intuïtivament amb elles. A vegades, amb pigments naturals que extrec de les escorces, i d’altres, amb pintures sintètiques com l’acrílic”, revela.

Les característiques físiques de les talles exposades, descobreixen un gran artífex, descobreixen un gran creador invisible que, malgrat la seva condició inaprehensible i la seva autarquia –es domina a sí mateix– sap emprar els cisells d’un escultor virtuós: “És l’obrar del temps, que es manifesta, normalment, davant d’allò orgànic, no mineral.

És lentitud sobre la biologia de la peça. La humitat, el treball edàfic dels sols, l’extensió de les arrels... el meu treball és l’art del temps”, sintetitza Martí Boada amb poesia, sense necessitat de mesurar el vers. Probablement, homenatjant un dels grans ecòlegs de Barcelona, Ramón Margalef, que algun cop va sentenciar que “per descriure un bosc i la seva complexitat cal un poeta”. “Si, perquè les descripcions empíriques sempre queden curtes de mires”, afegeix Martí Boada. L’obra, doncs, relata la confabulació de Martí Boada amb la intenció transfigurable del temps sobre la natura: el temps corroeix, gasta, desgasta, panseix, però també delinea i forja escultures. I és l’ull sensible de l’artista el que es clava en aquests corol·laris, en aquests productes; el que treu la talla del seu hàbitat i la posa a socialitzar; el que aconsegueix entendre aquest pas subtil que deixa registre i petjada en el fòssil, en la branca desposseïda de la conjuntura que la sosté, la resiliència del lligabosc enfront del vent, la pluja, el sol.

Però, per què aquest estudi es centra en el bosc i no en una altra formació vegetal? “Perquè el bosc és per a mi la màxima expressió de la maduresa d’un paisatge. És el clímax. Perquè tot acaba esdevenint bosc si no hi ha interferència humana. Si ara mateix deixéssim Sant Pere de Vilamajor desproveïts del nostre pas, en trenta o quaranta anys, l’exèrcit latent del bosc s’apoderaria de tot. Amb les forces biofísiques tot acaba esdevenint bosc. Tot és bosc. I tot allò que no és bosc, és bosc potencial”.

L’exposició també insinua, de manera oculta, arguments i continguts cientificistes i, tot i que no és pioner en això de maridar art i ciència, n’hi ha prou amb revisar el treball de Richard Hamilton a la segona meitat del segle XX, per posar un exemple, Martí Boada s’atura en les fondàries biològiques de les peces: “El punt de ciència no l’explicito. És un joc: qui vulgui anar més enllà de la visió artística trobarà un codi científic, que a vegades és molt críptic, que mai és el mateix i que té moltes variables.

En aquesta lectura subjauen respostes més complicades per a qui decideixi donar aquest pas més enllà. Si no, l’observador es pot quedar amb el que és merament estètic i emotiu. D’altre banda, tot i que respecto la ciència formal, respecto extraordinàriament la saviesa popular, que és la del pastor, però no en sentit nostàlgic sinó secular. En les meves peces també hi ha aquesta saviesa popular. Aquest component humà no salta a la vista. No és tan immediat, però sempre està com una música de fons”.

Tots aquests plantejaments es reflecteixen en les grafies que pinta –les tintures, el traç fi però despreocupat i el respecte subtil a la saviesa popular– i són característiques que remarca l’artista Perejaume, amb qui, a més, ha compartit espais i idees. El resultat final no és altre que la hibridesa: “Faig barreges amb fustes d’altres continents. Per exemple: tinc una peça sud-africana que interactua amb un troç de cirerer d’arboç, arbust local per excel·lència. Llavors en resulta un combinat entre zulú i mediterrani. El mestissatge, com una ruptura amb el que és convencional, és, sempre, positiu i una incitació a la interculturalitat. Significa anular qualsevol temptació de separatisme rígid.

Aquesta possibilitat de deixar-te amarar, de deixar-te oliar per una altra cultura”, subscriu Martí Boada, tot deixant clar que, a despit de la pluralitat, l’arbre que més el sedueix –entre les vint mil espècies del món– segueix sent l’alsina surera “perquè s’ha fet un vestit evolutiu de suberina, que és un biopolímer que el protegeix de les inclemències ambientals. Això és intel·ligència evolutiva. En el Mediterrani hi ha un perill constant: el foc. Hi ha espècies que tenen pirofília. Es poc coneguda: vol dir que necessiten del foc per a la seva prosperitat i tenen mecanismes, com la suberina, que davant d’un incendi, els permeten suportar temperatures de fins a 700 o 800 graus.
Totes les altres espècies sucumbeixen, però l’alsina surera no. Roman invicte”.

Desemboscant és una meravella i un aparador dels fenòmens naturals, dels miracles que passen inadvertits entre les persones que, tot i no ser-ne conscients, formen part d’una totalitat canviant, evolutiva i arrasadora: “la natura és fantàstica: no cal ser un investigador o un diletant per a fer-la pròpia. Perquè ens trobem en ella. Per tant, l’espectador es reconeix com a part de la meva obra. Som natura”.

Manuel Gerardo Sánchez
Historiador-Escriptor
Centre d’Art La Rectoria