No hay traducciones disponibles.

jaume rodri498

No hay traducciones disponibles.

artquitectures498

No hay traducciones disponibles.

tions498

No hay traducciones disponibles.

mercats498

 

No hay traducciones disponibles.

 

zugunruhe498

“…Su rostro parecía inquieto, su atención alerta, como quien espera la llegada inminente de algo. Su cuerpo agitado miraba una y otra vez al cielo a través de la
ventana. Movía sus pies con un ritmo intranquilo. Con sus dedos daba golpecitos mecánicos sobre la mesa a modo de código secreto. Padecía el anual “Zugunruhe” antes de cada viaje. De pronto, un gesto aliviado en la mirada, como quien escucha la llegada de lo esperado.

– Ya están aquí. Ahora es el momento! 

Sus pupilas se dilatan, abre la ventana y respira hondo. Mira atrás por un instante su hogar, (su alto nido ubicado en una catedral del norte de Europa) allí quedaban sus padres, su cama, sus objetos personales… Y sin pensarlo demasiado, alza el vuelo y se une a una banda de cigüeñas con dirección al sur, a la África cálida.

Allí pasará todo el invierno, hasta que vuelva a sentir de nuevo el palpitante “Zugunruhe” que la orientará durante el vuelo y la devolverá sana y salva a casa.”

Pepa Salas Vilar

Con mi obra reflexiono sobre el tema de la migración humana, utilizando como metáfora las aves y otros animales terrestres o marinos, que emigran como el hombre para sobrevivir.

Me interesa el fenómeno “Zugunruhe” que sufren las aves migratorias antes de iniciar sus rutas migratorias. Y también por el contrario, el hecho interesante, que existan animales residentes, que no tienen la necesidad de emigrar, (al igual que muchos humanos que nunca abandonan sus hogares y permanecen siempre en el lugar donde
nacieron).

El instinto de supervivencia, de avanzar, de alcanzar una vida mejor… es lo que impulsa a una persona o a un animal a dejarlo todo y empezar de cero en otro lugar, independientemente de un futuro regreso al hogar, o no.

Es la llamada del Zugunruhe, un anhelo, un reclamo interno que nos hace alzar el vuelo hacia un destino incierto.

No hay traducciones disponibles.

elquequeda 498

No hay traducciones disponibles.

paisatgesRocarols498

No hay traducciones disponibles.

perepich498

No hay traducciones disponibles.

Marta y Gloria498

Glòria i Marta

“Amb les textures intento redescobrir i cobrir espais”

Glòria Ortega.

El Centre d’Art La Rectoria (Fundació La Rectoria de Vilamajor Fundació Privada) reuneix de nou en una exposició col·lectiva a Glòria Ortega i Marta Chinchilla, escultura i gravadora respectivament. Oberta des del set de maig fins el cinc de juny, l’exposició condensa i preconitza dues de les grans obsessions de les artistes: textura i color. Ergo, es tracta d’un estudi de les formes a través de les sensacions del tacte visual, pictòric i escultòric.

       Ortega presenta en aquesta mostra Telers: petites composicions que resumeixen dos elements i suports recurrents en la seva panòplia plàstica: ferro i fang. Tot i que encaixonades en estructures fixes, quadrades, que no abjuren del seu propòsit llibertari, expansiu, que dibuixen línies arquitectòniques, punt focal i d’interès en la seva obra, Telers dibuixen geometries que traspassen formats. “Volum i arquitectura. Res a les peces és gratuït. No m’interessa l’atzar sinó més aviat l’estètica; que tots els elements harmonitzin. Per això no em limito exclusivament al fang. El ferro m’ajuda a expandir-me”, allibera, trenca les cadenes. Llavors, com Hefest a la seva forja, ella, la del pèl roig com les brases, la de les mans que no temen l’espurna ni la fogonada, la que controla graus centígrads tal com prestidigitador d’inferns, es doblega i doblega metalls davant el miracle del foc. “El ferro es noble, s’estova mentre que el fang s’endureix. Ambdós, freds, creen un matrimoni perfecte entre robustesa i delicadesa. El ferro em dona més aire, les sortides, el camí a la dimensió que cerco i exploro”, diu, martellejant la idea.

    A més de Telers, Glòria cou el seu afany terrissaire amb Blocs. És el retorn al forn, a la mà que s’enfonsa i furga la terra, al principi de la seva carrera quan, llavors, donava les primeres passes en la terracota i el gres. Material que la limitava i que, al mateix temps, la va empènyer  a l’amplitud de la soldadura, de la ferreria. Giravoltà les grans estructures, a Richard Serra i Chillida, referència rutilant sempre en ment, a la flexibilitat de l’acer i de l’òxid. Per això, el fang és tan important per ella. Blocs, com el seu nom homòleg indica, son blocs de fang refractari que es vesteixen amb apòcrifes teles tallades. La insistència de les textures –heterònims dels entramats- respectant la personalitat de cadascun dels solcs i línies, composen un ric collage on convergeixen les sensacions. Ulls, pell i, fins i tot, l’olfacte, es desperten. “Sí, perquè indistintament de la mida, una escultura, més enllà de l’angle per on se la mira, s’ha de sostenir ella sola. Parlar, donar informació des de la bellesa.”

—Manuel Gerardo Sánchez

Escritor-historiador

La línia és terapèutica. Em porta a l’entesa i constitució del traç.

Marta Chinchilla

           El Centre d’Art La Rectoria (Fundació La Rectoria de Vilamajor Fundació Privada) reuneix de nou en una col·lectiva a Marta Chinchilla i Glòria Ortega, gravadora i escultora respectivament. Oberta des del set de maig fins el cinc de juny, l’exposició condensa i preconitza tres obsessions de les artistes: textura, línia i color. Ergo, es tracta d’un estudi de les formes a través de les sensacions del tacte visual, pictòric i escultòric.

                 L’espectador, amb Terres Trobats , nom del conjunt de treballs que exhibirà Marta Chinchilla, descobrirà el silenci suspès del passat, les anatomies dels paisatges de la memòria, la llum i la foscor dels racons familiars de la casa. L’anhel al retorn del lloc promès, aquest que bressola i amanyaga l’inici. Es que l’artista, amb la seva estratègia emocional de l’estampa, va estudiar els terres de la seva Barcelona natal i d’altres llocs. Composicions que impliquen  clavar el genoll a la terra, en la identitat. Llavors, la rajola, la pedra –plataformes que es trepitgen- es converteixen en punts d’inflexió i partida de la línia i de la matemàtica del color. “Estampar el cor del mosaic sobre el paper, geometries simples, policromades”, característiques que van saber fer paleses Abraham Mohino i Mònica Miró.

 Allò que comença com un referent molt figuratiu, conclou en reconstrucció o desconstrucció. “És la síntesi d’un model, de la reinterpretació o exaltació de la forma. Des d’un prototip puc arribar a un centenar de gravats –o més- fins a trobar un resum final que abraci els elements que busco”, rubrica Marta, que és amant del que és succint, del que és curt i que no necessita d’exegesis o explicacions confuses – tot s’ha d’entendre sense galimaties.  Com, tanmateix, cal entendre el gravat com exemple de paciència que s’imprimeix a cada full, cada làmina… Art del temps però també de la reiteració que es transforma i muda de pell a cada nova còpia.

Colorista, armada amb el calidoscopi de la llum, il·lumina, amb blau Mediterrani, malves de pues i Natzarè, grocs d’Apol·lo i sagetes d’or i llavis vermells en menstruació  –per nomenar alguns dels colors de la seva paleta cromàtica-, el miracle sentimental que  guia el viatge a d’altres llocs: catifes de pètals a Lisboa; pensaments llatins a Roma; el mantell verd i porós d’una muntanya, fèrtil com el Montseny; l’escorça o la pell d’un organisme en evolució. “Abans que res penso en el color. És una pulsió natural. El veig arreu, des de petita, quan dibuixava gent de verd”, diu qui té formació de pintora però va abdicar la tela a favor del paper: el seu suport. “Trobo que aquest material, a primera vista delicat i fràgil, és  molt fort”. I ho és: capaç de suportar la poesia de Rilke, els algoritmes o equacions d’Einstein, els assaigs anatòmics de da Vinci i, perquè no, les trames i confabulacions de Marta Chinchilla.

—Manuel Gerardo Sánchez

Escritor-Historiador